La prosa de la vida

«Només m'interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d'un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.» En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, el filòsof i escriptor Joan-Carles Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l'ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d'un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir -segons Milan Kundera- parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida.

Joan-Carles Mèlich, Barcelona, 1961. És doctor en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, on també exerceix de professor titular de filosofia de l'educació. Entre els seus llibres, destaquen Filosofía de la finitud (Herder), La lliçó d'Auschwitz (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Ética de la compasión (Herder) i Lógica de la crueldad (Herder). A Fragmenta ha estat un dels curadors del llibre Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch. Des de fa quinze anys s'ha dedicat a elaborar una «filosofia antropològica de la finitud» en les seves diverses expressions: el cos, el símbol, l'alteritat, la memòria, el desig, la contingència, el silenci i la mort. Un lloc especialment important en aquesta filosofia l'ocupa l'ètica, entesa com una relació en la qual l'apel·lació de l'altre trenca l'ordre moral, els projectes i les expectatives del jo.