Quina mena de gent som

Amb la passió d'un genuí catalanista, però anteposant la seva objectivitat d'insubornable intel·lectual, el gran Agustí Calvet «Gaziel» va emprendre el 1938, des del seu exili a França per la Guerra Civil, la tasca de donar continuïtat a un projecte d'història de Catalunya que li havia plantejat Cambó. El resultat va ser aquest llibre, en què aplega quatre assajos «sobre Catalunya i els catalans», als quals no eludeix la conflictiva relació amb Castella, la nova visió sobre la pròpia història de Catalunya sorgida a partir del XIX, la tensió entre nacionalisme i internacionalisme i molts d'altres temes.

D'aquesta manera, Gaziel va imposar-se un ambiciós objectiu, que avui és més actual que mai: «Jo voldria una Història de Catalunya que es deixés per sempre més de contar el que hauria hagut de ser i no fou, per dir-nos el que ha estat i el que és, per veure si així podíem arribar, per fi, a veure clarament el que pot ser».

Un esforç de realisme, de claredat i de subjecció als fets, que el converteix en una de les obres que millor ha captat els trets essencials de Catalunya i del problema català.

Sota el pseudònim de Gaziel trobem Agustí Calvet i Pascual, un dels millors i més influents periodistes de la primera meitat del segle XX. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887, va morir a Barcelona el 1964, ara fa seixanta anys. Quan era un jove estudiant de Filosofia i Lletres, es va donar a conèixer a les pàgines de La Vanguardia amb el diari personal de les seves vivències a París al començament de la I Guerra Mundial, convertit després en un llibre de gran èxit: Diario de un estudiante. París 1914. Aquesta entrada al món del periodisme per la porta gran li permetria exercir com a corresponsal durant la Gran Guerra, amb centenars de cròniques (que Diëresis ha recuperat al llibre En las trincheras).

Catapultat a la direcció del diari barceloní, des d'aquella talaia va viure els successos d'uns anys trepidants. Tot i la seva enorme categoria periodística (o potser per això), el vendaval de la Guerra Civil el va obligar a l'exili fugint de Barcelona en els primers dies de conflicte, per evitar una mort probable. Va tornar a Espanya el 1940, però ja no va poder exercir mai més el periodisme.