El preu de la llibertat

En demanar-me escriure el prefaci d'una de les seves novel·les, El preu de la llibertat, Mateo Maximoff m'atorga un honor i un plaer. Perquè em dona l'oportunitat d'expressar el meu gust per l'obra i la meva estima per l'autor. Al món nòmada, Maximoff és un precursor com a novel·lista. La cultura gitana ha romàs molt de temps completament ignorada. Fins una època recent la seva literatura era únicament oral, feta d'una gran quantitat de poemes, relats, contes de diversos dialectes de la llengua romaní, repetits de generació en generació, amb invents, modificacions que els transformen i esdevenen sempre els mateixos i sempre nous. Es conten al capvespre, prop de la foguera del campament, o a les cases de fusta o tela. Els contes (paramichi) son majoritàriament, presos del folklore de països balcànics, però el gitano és el personatge central, i té el millor paper. Els especialistes han escrit aquestes històries al dictat, o les han gravat, allò que permet més espontaneïtat a qui narra, més exactitud al transcriptor. Hi ha contes publicats en el seu dialecte original, amb traducció i comentaris. Si al futur la llengua deixés de fer-se servir, subsistiran almenys aquests testimoniatges. Entre els gitanos, Maximoff és el primer narrador que s'expressa, ploma en mà, en francès. Fill d'un gitano de la tribu kalderash i d'una manouche, ell és membre d'un grup que va viure fa molt de temps a Romania, després a Rússia, abans d'arribar a Espanya i França. A mesura que ens aproximem a la guerra de 1914 la seva família ja està present a la regió parisenca. Maximoff és un narrador nat, no limitat a la literatura fantàstica. Ell descriu els costums del seu entorn, els que estan en vies de desaparèixer i els que es perpetuen, col·laborant amb els Etudes tsiganes com el Journal of the Gypsy Lore Society. Amb el títol Tsiganes, va escriure en col·laboració amb Otto Dactwyler el text d'un àlbum de fotografies (prop d'un centenar) preses de França i Espanya (Zurich, Buchergilde Gutemberg, 1959). En una obra col·lectiva dirigida per Karl Rinderknecht, Tsiganes, nómades mystérieux, publicat en 1973 a Lausanne, edicions Mondo (amb versions en alemany i italià), ha redactat un article titulat Du premier cri au dernier soupir (Del primer crit al darrer sospir). Amb experiència en distintes àrees, Mateo Maximoff ha estat treballador manual, com a calderer ambulant sabem que treballar el coure es característic de la seva tribu: la paraula 'kalderash' deriva de la paraula 'caldärar' que significa 'calderer'. Des de 1964 el seu treball com a pastor i predicador de la Missió Evangèlica li proporciona activitats i responsabilitats suplementaries. Ell viatjarà molt lluny, fins el país originari dels gitanos, l'Índia. És a la fi de la Segona Guerra Mundial quan Mateo Maximoff debuta en la literatura, publicant (en 1946) en Flammarion una novel·la de tradició gitana, Les Ursitory. La premsa va subratllar el fet com 'el primer document literari sobre la vida i la mentalitat dels gitanos, escrit per un gitano'. Abans, nombroses novel·les havien donat una imatge, més o menys fidel o convencional (alguns cops completament falsa) dels gitanos, descrits pels no gitanos. La segona novel·la, Le prix de la liberté (1955) també es situa a Romania. Em sembla oportú ubicar-la al seu context històric. Als principats romanesos, Moldàvia i Valaquia, els gitanos van tindre durant molt de temps, un estatus especial: el d'esclaus.

Mateo va néixer el 1917 a Barcelona, Espanya, on la seva família, després d'haver recorregut molts països de l'Est i l'Oest d'Europa, és va refugiar tractant de fugir de la Primera Guerra Mundial. Alguns anys més tard, el 1920, els parents s'instal·len a França, inicialment com a nòmades, sense domicili fixe, després, ja establerts en un lloc definitiu, viuen en barraques de fusta a Pantin, prop de París, en el lloc que encara avui s'anomena 'la zona'. Son pare era un rom kalderash (calderer) que havia sortit de Rússia amb tota la seva família (al voltant de 200 persones) a l'inici del segle XX per fugir dels bolxevics. Sa mare, provenia d'una família de manouches de França. Abans d'això, els seus avantpassats havien viscut durant cinc segles com esclaus a Moldàvia i Valaquia, principats de l'actual Romania. Mateo mai va posar el peu en una escolla. Son pare, calderer, parlava mal el francès i sa mare, artista de circ, era analfabeta. Als cinc anys ell ja parlava diversos idiomes, però no sabia escriure perquè ningú li havia ensenyat. Son pare sabia llegir i escriure una mica, el va ensenyar a comptar (és important per treballar) i després el va ensenyar a escriure les lletres de l'alfabet. Aquest va ser tot el seu ensenyament. La resta, ho va adquirir tot sol. Totalment autodidacta, es va alimentar de tot el que queia a les seves mans: periòdics, revistes, novel·les de poca qualitat i de grans autors clàssics. Sa mare va faltar quan ell tenia vuit anys i son pare va morir alguns anys després. Als catorze anys, era el gran de cinc nois i va haver de treballar per alimentar els seus germans i germanes. Al principi va treballar com a calderer, igual que son pare. Quan tenia 17 anys, el van casar amb una dona més gran que ell, amb la que va tenir un fill Bourtia. Mateo va sortir a buscar la família manouche de sa mare que viatjava en caravana pel centre de França. Durant dos anys, comparteix la vida nòmada amb els seus oncles i ties maternes i els seus cosins. Va ser tot d'una firaire, venedor ambulant i el més interessant, projectava cinema itinerant en diversos llogarets. El cinema va ser la seva nova passió i va descobrir, entre d'altres, les pel·lícules de Harold Lloyd, Buster Keaton i Charlie Chaplin. Més tard, col·laboraria primer com a figurant, i després com assistent en nombroses pel·lícules. En aquesta època, quan ell tenia vint-i-un anys, un fet dramàtic el va portar a l'escriptura. En Auvergne, prop de Clermont-Ferrand, dos families manouches es van enfrontar violentament per l'honor d'una jove. Una d'aquestes famílies era la de Mateo. Hi va haver nombrosos ferits i uns quants morts. Mateo, com altres membres del seu clan, va ser arrestat i empresonat acusat d'assassinat col·lectiu. Però Mateo no havia mort ningú, solament havia tractat de protegir els seus. A la presó, Mateo li escriu una carta al seu advocat, un jove passant anomenat Jacques Isorni. L'advocat, sorprès per la desimboltura amb la que s'expressava per escrit el gitano, li va demanar que li contes amb detall la seva versió dels fets per poder fonamentar la seva defensa. Mateo ho va fer i en alguns folis va descriure els fets d'aquella tràgica nit. L'advocat Isorni, impressionat per la personalitat de Mateo, pressent que es troba davant un genuí talent narrador i possiblement, escriptor. Li dona paper i llapis per escriure i li anima a aprofitar el seu temps a la presó per escriure. Finalment es va desestimar el cas, però la detenció provisional va durar tres mesos durant els que Mateo no va deixar d'escriure tot el que li passava pel cap: la seva pròpia història, la de la seva família, cròniques i poemes, i sobretot, la seva primera novel·la Les Ursitory que solament va ser publicada molts anys més tard pel la guerra: era 1938 i ja es podia escoltar per Europa el soroll de les botes.